El principi del fi

Teoria dels cossos
Avui, lliçó de geometria. Teoria dels cossos. ¿Quin és el camí més curt entre dos punts? El recte. ¿Quin és el camí més curt entre dos cossos? El camí més curt entre dos cossos és el silenci. El silenci, la distància i la indiferència. Tots aquells que fa temps que volen seduir una noia i no se n'acaben de sortir, que provin amb el silenci. Si és que hi ha alguna cosa a fer, res no accelerarà tant el procés com el silenci. Tot és pur com el silenci, que precedeix el cant. El blau del silenci d'on sempre neix la cançó. Si la persona que volem seduir vol i dol, és perquè sap que ens té materialment agafats pels collons. No li regalem aquesta seguretat. Regalem-li la sensació que ens pot perdre, que pot ser que miri per la finestra i que ja no hi siguem. Distància, distància, distància. Hi va haver un temps per abraçar, però ara és l'hora de deixar-se abraçar. Que sigui ella qui faci el primer pas, i el segon. Això sí, el tercer més val que el fem nosaltres, no ens passéssim d'arrogància. La mesura, la mesura, la mesura. La distància, la distància, però a la tercera, que és la definitiva, posem la galta i els llavis, la set i l'aigua. L'amor no són els sentiments que ens exalten sinó, com també passa amb la poesia, aprendre a comptar versos. Una síl·laba més i ja no rima, un vers més i ja no és un sonet. Si encara queden naus per cremar, cos que vol cos, desig que ens necessita i necessitem, l'única manera que tenim de fer-lo aflorar és deixant-li espai. I si ve, ja vindrà. I si no ve, que en la geometria del cor no hi ha lleis exactes, com a mínim haurem après a despendre'ns, i ja no ens quedarà tan de pes per oblidar. Resum de la lliçó: marxa, i potser vindrà. Calla, i potser parlarà. Espera, i potser es desesperarà. Riu, i potser viuràs.

by Salvador Sostres, una cortesia de Pep Cots

--
No estic petat de l'aniversari, tot i que les tallarines i el filet al pebre em van trasbalsar la panxa (i el cubata de grosella am una mica de redbull ho van rematar).
He començat a treballar i quan no estic am la uni estic a la feina. Els descansos me'ls prenc per mi (lineageII, NFSMW, dormir) i tinc ganes de vàries coses, però entre elles no hi ha escriure aquí, too much troll over paradise.
No crec en l'any nou ni en el Nadal ni en les festes, total, ha estat per decret que s'han instaurat, i no per una conjunció de poders astrals, lleis físiques, reaccions químiques, diarrees mentals d'alguna cabrona manipuladora (aka dona) ... (un dia us ho explico).
Als qui si que ho creieu (i us ho meresqueu a parer meu) enhorabona per estar una vegada més encegats, però que ho disfruteu moltíssim.

La nostalgia, en petites dosis, és agradable; viure-hi sempre, no tan.

by Mikimoto a Afers Exteriors