Dia XVII
Moooolt tard.
Poc commitment i molt d'snooze.
Demà serà conseqüència d'avui.
El meu feu.
Un sol àpat de cuina, però dos han estat correctes.
90 anys de pica pica.
Cap control respiratori.
HIIT + dieta d'en Cos?
He decidit dormir, aprofitant que, per fi, tenia una micona de festa.
Àpats sans, però pocs (2 en tot el dia).
He vist que fan CrossLimit i Kick Boxing els matins aquí aprop.
Demà en fa 90.
6 minuts d'una tirada.
2 àpats de cuina.
2 "posponer".
Ja faig una mica tard, demà festa (que no poques coses a fer).
A la vora del Iang-Tsé
hi ha una princesa,
néta de l’emperador
d’aquella terra. 4
El gran riu baixava ple,
molta gent nega.
Cauen altres malvestats
damunt el regne. 8
Quan ploraven els flagells,
ella somreia.
Diuen que no té bon cor
la joveneta. 12
Però sap cançons suaus,
paraules tendres.
Ai, qui us robi el primer bes,
llavis de seda! 16
Una tarda, al mirador,
de sobte veia
com marxava un cavaller
cap a la guerra. 20
Tot seguit el va estimar
l’alta donzella.
Preguntava pel seu nom,
es vol prometre. 24
Però no li poden dir
l’estirp, d’on era.
Ni tan sols el mariscal
de la noblesa. 28
Mentrestant, a l’horitzó
es varen perdre
els soldats i el capità,
vers la Corea. 32
Faci sol o faci fred,
la dama espera.
Fins li fuig la dolça son
de les parpelles. 36
No s’alçava al lluny ni un bri
de polseguera.
Corre l’aigua eternament
sota finestra. 40
No vindrà galant minyó
per cap frontera.
Confiances de retorn
no duren sempre. 44
Passen dies, passen anys.
Lànguids poetes,
de la història de passió,
en fan llegenda. 48
A la cambra del palau
d’or i turqueses,
entre plomes de paó
jau la princesa. 52
Consumida per l’amor,
es torna vella.
El seu cor, abans de gel,
és ara cendra. 56
Als cabells, blancor de neu.
Als ulls, la lenta
arribada d’una nit
buida d’estrelles. 60
Sola, sola prop del Iang,
mor de tristesa.
Als jardins imperials,
cignes la vetllen. 64
Conclusió de Mrs. Banks:
«Gentils pucetes,
aprofiteu la lliçó,
preneu exemple, 68
que, de pigs i de senyors,
se’n ve de mena.»
M'he proposat seguir quatre consells que vaig penjar ahir. Poca alarma (o sols dos "posponer"), dos àpats, i dues sessions de 2 minuts i escaig d'introspecció/respiració. Curiós.
Somos las únicas criaturas que comprendemos que vamos a morir y somos también las únicas que pueden imaginarse una vida eterna.
-Veus aquell noi que m'està mirant? Que està mirant com m'intentes fer un petó i no paro d'esquivar-te?
-És el teu novio?
-No, però no tinc clar si ha deixat mai de ser-ho. Així que prou.
Llavors va ser quan vaig baixar a la pista de ball, ens vam abraçar, I vam ballar junts Boig per tu. I per coses així les línies són lo fines que són. I per això vam trigar més de 10 anys en separar definitivament els nostres camins. Sort que no et costa tan com a mi (o com a la meva ment).
Va ser potser un dels primers moments on vaig arribar molt i molt avall i immediatament després vam connectar a un nivell al que moltes parelles no connecten mai; i que potser ni tu ni jo tornem a connectar mai així amb ningú.
Quina llàstima, no?
Vaig veure The Visitor l'altre dia. Una pel·lícula que segurament quan encara no havia madurat una mica no hauria suportat. I em va encantar, i em va recordar que aquesta connexió sempre pot aparèixer; igual que infinits monos poden escriure la millor obra de la literatura. O no. O mai.
Llegia avui a en Kirai que el l'excel·lència apareix a les 10.000 hores de dedicar temps i ganes a un aprenentatge.
Parlava de que Hemmingway deia que feien falta un milió de paraules de merda per començar a escriure bé. Vilamatas parlava de quelcom molt semblant també.
Potser no he escrit un milió de paraules, ni de merda, ni he escrit prou, però és quasi onanístic alguna cosa que em llegeixo. Impròpia d'un 150.000 potser i tot.
Llegir també compta? Potser en llibres no, però llegir? Bffff.
Haig de començar a aprendre el català a un nivell d'excel·lència, com amb la lògica matemàtica d'en Sesa, que li vaig fotre la part més difícil de l'assignatura de 10 (per sorpresa seva). Formalització d'enunciats.
Aquelles coses, petites o no, que el fan a un enorme.
Aquell histrionisme propi, heretat i cultivat.
Quan jugo al Zelda i em surt un bitxo, se m'ericen els pèls com abans no ho feien.
El blanc i el negre són colors tan bons com la resta de la carta Pantone.