Kabum

Una vegada més, ens plantem als canvi d'any i de personal, després de dues setmanes de convivència amb els qui vénen i els qui marxen.

Com sempre, tot a última hora, a marxes forçades, sense planificació, amb un munt de serrells que 11 mesos abans ja havia avisat...

Avui he relliscat, definitivament.

Amb la poca vista que he tingut avui no aniré enlloc i tinc seriosos dubtes de si en una situació idèntica si la veuria venir de nou.

He fet "enfadar" a l'hora que he sigut reclam, que tingut poder de convocatòria. Ha estat una moneda que ha quedat dempeus i on valien ambdues cares a la vegada.

Mai havia sentit la recança d'avui ni la necessitat de parlar com ho he fet.

No ho tenia estructurat, m'he deixat coses i d'altres no les he expressat com volia.

M'he perdut cares.

Però havia de parlar.

I he parlat, bàsicament, d'una derrota, una altra, de les mans i mànigues que hem de fer des dels baixos fons, sense recursos, amb intenció inesforç, per donar un cop de mà a tots aquests nous que NO es queden.

En acabar m'ha vingut en Moreno i em diu: me ha tocado cuando has dicho "nadie se queda y NADIE VUELVE".

Doncs això, jefes, això.

Aquest cementiri, la institució, ha deixat de ser-ho.

Però no hi ha manera d'enfonsar-la, per més que "ho intentem", i els qui ens "la lien", no tenen conseqüències i, a vegades, tenen premis i tot.

Estic trist i alhora amoïnat. Ve la muntanya russa, el tram final, o vaig perdut.

No em costa gens donar una disculpa, però no vull fer sentir malament, això sí que no...

A veure com dormim i com ho vivim demà.

En K-amacho té raó, sí. Per desgràcia la intenció era totalment diferent, volia parlar de tu a tu, sense els embits ni les mirades d'altres esferes.