dilluns, 25 d’abril de 2016

#kortrnkt

I potser he vist el que havia de veure, i potser l'equació no tenia solució perquè les matrius no creuaven per enlloc. Moix, tranquil i reconfortat; per estimar, i sobretot per haver estimat. Per la pau. Ja somio en marxar d'aquí, anar a cop de gas una mica més lluny que cada dia i veure el sol que entra pels finestrals i que sols em taparan les muntanyes. Ja m'hi veig, i aquest és el primer pas: veure-s'hi.
I el meu pecat, la meva maleïda petrum, és sempre la mateixa, i la poso davant del peu amb orgull perquè és l'altra cara de l'honestedat: ser un llibre obert.
Els darreres dos dies m'he enganxat a una cançó que, qui sap, potser era premonitòria:

I kill per deixar que del que no emani llum, no brilli més i es pugui perdre de vista per així veure el que sí que brilla amb llum pròpia.

1 comentari:

Martasuper deia...

Aquest és el post que m'agrada més de tots els que he llegit. També és cert que m'emociona tant que no puc acabar de llegir-lo sense que em caiguin les llàgrimes. Per més cops que ho he intentat, no ho he pogut evitar. Em passa igual amb una de les àries de La Traviata i amb una altra de Madama Butterfly. Crec que si algun dia em deixa de passar, aleshores sabré que estic morta.

Music sounds better with you, baby

Cita: Otros muchos me han mostrado también que las únicas barreras están en nuestra mente. at El Sentido de la Vida
Màxima: Dentro de 20 años no te arrepentirás de lo que hiciste, sino de lo que no te atreviste a hacer by Mark Twain