23 d'abril

Surto del Sibarita amb tres roses grogues a la mà (dues maques i la tercera molt maca). Enfilo cap a casa i als 10 metres veig a l'altra vorera un piló de nens. Amb els nens d'aquella edat hi van professors, i en aquesta ocasió professores. Professora 1, al capdavant de la comitiva (no l'és), professora 2, enmig de la comitiva (tampoc l'és, a veure si la pròxima), professora 3, al final de la comitiva. Bingo ! Top vermell i em sembla que texans, guapíssima com sempre, somrient.
La saludo, quedo a la vorera il·luminada pel sol, ella a la de l'ombra. Tarda més segons del que és normal en reconèixer-me (és perquè m'he tallat els cabells ? Fa molt que no em veu ... no crec que sigui per això). Diu: Ei, adéu !. Giro el cap en direcció al meu camí, semblava que ella es volia aturar a dir-me alguna cosa més. Sé que no ho resistiria, així que el millor que puc fer és seguir pujant i deixar el tema enrere una vegada més.
Ambdós seguim el nostre camí. Creuo, trepitjant les passes que ella havia fet feia uns moments. Al cap ed 50 metres em començo a debatre entre la vergonya i el que el cor em diu: Dona-li una rosa roja; No, no puc, no m'atreveixo; Vés-hi; No; Vés-hi!: Val!.
Giro cua, arrenco a caminar com una noia de rebaixes. Torno a creuar per a tenir més perspectiva d'on és ella. Calculo que amb un grup de trapelles com el que duïa no avançarà molt ràpid, és més, potser s'aturen a fer alguna activitat (reso perquè així sigui). Ull: Creuar un carrer és sempre motiu d'embús, porten un carrer i van cap al següent. Hi ha possibilitats d'enganxar-los.
Em trobo a l'altra vorera, la que acabava d'abandonar amb la germana d'en Moré, la Gigi. Em diu on va i creuo amb ella. Anem cap avall, l'acompanyo, li demano que m'acompanyi (sí, a mi, no jo a ella) a fer un disbarat.
Quin?
A donar-li una rosa a la noia aquella de vermell (senyalo uns 25 metres més endavant, davant de Can Binu. Està tot el grup aturat. Creuo just davant del Tramvia, uns nois venen roses tocant a la font de la Plaça Nova (o Gran). Els hi compro una rosa, tinc moltíssima pressa (no arribava a la d'en Marc Cram, que a més a més estava tancat). 3€, tinc una moneda de 2€ i una d'1€, potser el destí m'està ajudant i tot. Torno a creuar, fem uns metres més amb la Gigi.
Els nens estan aturats, ella al darrere, alguns creuant el pas de vianants, a aquella hora hi ha poc trànsit.
La Gigi s'atura a la porta de Can Binu, ells estan tocant a la cantonada, accelero, als 2 metres crido: Susana.
Es gira, li canvia la cara, sorpresa, es mira la rosa que li estic acostant. No s'ho acaba de creure: 30 nens i dues companyes de feina l'observen. La Gigi també, però des del meu bàndol. Em diu que gràcies. Li donc en mà i deixo anar: És que si no ho faig ara no ho faré mai.
Dos petons. Em giro tant o més ràpid que com he vingut. La Gigi somriu, ha presenciat una escena autèntica (no sé si molt èpica però m'ha sortit de dins). Estic tremolant !