Divagant (il·legible, de veritat)

Fa una setmana ja que m'han tancat El Guardià, i a la mula no hi ha manera de trobar-lo (i menys en català). Porca Misèria s'acaba aquest diumenge (amb quelcom així com una reconciliació, però com tots sabem, retrobar-se, passar una bona tarda i acabar al llit no vol dir res, res d res, encara que s'hagi compartit tot abans).
Hem tingut la festa de l'Albert avui (a qui, com a anfitrió, li ha tocat pagar un bon munt d'€ en concepte de beguda i de varis). Per a rematar-ho hem acabat a l'EiBi-Sí, on, no sé si era el dia o ho tenen per costum, hi ha hagut 4 baralles (que haguem presenciat); macasundena, què li passa a la gent ? (una l'ha protagonitzada una coneguda amb la que feia molt de temps que no parlava, i hauria d'haver seguit així, enterradeta en el seu món). Mira que miraràs, s'hi ha trobat de tot a la discoteca; era una mitxtura de Set59 i la sala blanca de l'Ugly Mug però amb una micona (molt poqueta) més de classe.
El títol del post ? Pensava:
Si només t'estimes a algú, és molt més provable que li facis menys mal que no pas si només n'estàs enamorat. Per a què ens entenguem:
Estimar => Mal 7.
Enamorat/da => Mal 9 o 10.
El mal en ambdós casos, no és il·legal però si una mica amoral. La qüestió ve quan algú que diu estimar fa més mal que si sols està enamorat; això és ser un fill de puta, no creieu ?
Estimar + Enamorat/da seria quelcom així com: la intel·ligència col·lectiva (d'un grup de persones) és sempre superior a la suma de les intel·ligències de tots els individus. Notem un efecte multiplicador.
Perquè penso en això, i perquè ho escric ara aquí ? Jo què sé, és el meu sant blog, el meu feu (feudo, en castellà). Porto mesos pensant, donant voltes,divagant, i no atino a arribar a cap conclusió; bé, potser sí, però sembla tan dolorosa que s'acaba percebent inacceptable.

Un dia vaig pensar: els hi explicaràs la teva època treballant al concesionari. Però esclar, si no se'n té ni papa de cotxes poc podria fer. A més a més, al contrari que deia en tiflos al seu blog "odiar solo da importancia al odiado", o quelcom així, i és l'únic que aconseguiria publicant la historieta.
Amb el post anterior ja es notava: la qualitat ha decaigut.
Parlo de la qualitat dels posts, o del que hi poso, del que hi afegeixo (en cas de citar quelcom). Una amiga em comentava fa temps: Em van demanar que agafés un paper i un llapis i que escribís una historieta, curta, però que l'escribís. Quin va ser el seu desengany al veure que no podia, que no se'n sortia, que la barrera més gran que va trobar fou ella mateixa (truca'm).
Fa molt de temps, molt molt de temps, vaig estimar sense enamorar-me i des de llavors voldria disculpar-me amb qui em va estimar i va estar enamorat/da de mi per la meva actitud; ara entenc aquesta sensació d'impotència. Perdona'm (truca'm).
Ho vaig posar com a cita citable fa temps, i ens ho deia en Miquimoto: La nostalgia, en petites dosis, està bé, viure-hi sempre no. I si tens una memoria que esgarrifa què fas ? Injectes hormones de peix per a rebaixar la retentiva ? Fas com a Olvídate de mi per treure't mals records del cap ? Suposu que el temps posarà les coses i les persones al seu lloc, però d'aquí a que això arribi ...

Un dia vaig entregar un currículum per a una feina i, després de contractar-me, vaig acabar veient que a l'empresa em volien per a quelcom pel que no m'havia pas presentat; em volien de germà gran.
La Rosa Peña Panduro (amiga de penes) em deia: Vaig estar amb un noi que em deia "és que jo necessito una mare", com a amic és genial ara, però com a parella, ja veus el pa amb tomàquet.
S'ha de dir que la RPP no tindria mai problemes per a trobar un bon mosso (dic bon, per no dir només mosso, allà ella amb el seu criteri), però no per això va deixar d'apuntar-me: El problema és que jo vull la botifarra però m'haig d'empassar tot el porc que hi va darrere (o quelcom molt pròxim a això).
Olé Rosa, o-lé.

Parlava ahir amb en Pep, i després de comentar-li que havia posat la "Teoria dels cossos" al blog em preguntà: "i què te n'han dit ?", al que jo vaig respondre: "res, qui podria dir-ho no sap dir les coses, i qui sap dir les coses no té res a dir-hi".

Notem que no paro de pensar. Us penjaré un tros de monòleg (com pretenc fer de fa dies i ja us havia comentat) on es parla d'aquest suposat PENSO/NO PENSO, i de la insistència del prójimo per a què responguis a l'eterna pregunta: en què penses ? <-- Just això li va preguntar la Guiomar a en Pere en unes de les primeres vegades que estàven junts al llit, en una situació de post-coit. Hi vaig caure: quan et pregunten això, vol dir que hi ha quelcom més aquí ? Certifico que aquest "quelcom més" pot ser tan real com el paper que interpreten en Pere i la Guiomar. *Pere i Guiomar, presents a la sèrie Porca Misèria. M'està marcant moltíssimes coses aquesta sèrie, n'hi ha que les he viscut i les entenc millor que en cap altra època en la que hagués pogut veure la sèrie, i d'altres no deixen de semblar-te situacions completament versemblants, més properes del que s'escauria en una sèrie de televisió.

No paro de divagar ... cada tema que he tractat em pot haver portat hores de voltes i voltes al cap, i n'he suprimit la tira dels que actualment em ronden i romanen a tots i cadascun dels racons del coco.

Quan arribis i em diguis "ja estic aquí", miraré el rellotge i, senyalant-ne l'esfera, et diré: fas tard nena, fas tard !