Doggies.

M'he posat a veure un vídeo de gossos que no volen banyar-se... no ho hauria d'haver fet. Quins éssers més grans; lliures.

Pi-ti-mi-ní

-Hola guapa, qué tal, cuánto tiempo. [professora]
-Bien, aquí dando una vuelta. [nena de 16 anys de pitiminí selfifílica]
-bla, bla, bla, y cuántas te quedaron?
-6.
-Uf. ¿Y qué harás?
-Hay unos cursos de pastelería.
-Aham.

Res a dir als pastissers, si això és el que hom volia fer, però no la veia preocupada per 6 assignatures. Però és que 6 és abarcar molts camps diferents.

The Affair (2)

I segueixo amb The Affair. El moment més dur, S01E09, quan ella explica què recorda del dia que el seu fill de 4 anys va morir per, aparentment, culpa seva... Com bé li diu a en Cole, el seu marit: marxo, marxo perquè si em quedo més temps aquí em moriré, i no em vull morir.

Recordo quan, estant enamorat de tu, estimant-te. Contra-correntejant. I el millor per la meva salut (mental i física), per no morir-hi, va ser marxar.

Com diu el sogre del protagonista, l'esciptor Bruce Butler, cada punyeter dia recorda l'estudiant de Michigan que li feia perdre els papers; potser no la més maca, però tenia "algo" que el feia trontollar, a ell, als seus principis, al seu pla vital, etc. i pensa en ella cada puto dia.

Quin gran descobriment, i com disfruto amb aquesta parella d'actors.

Cheers.

The Affair

Veient The Affair, S01E04. Ella li explica que sel i va ofegar el fill amb 4 anys, i perquè es fa talls a la cama per no sentir-se tan malament. Tot i que és això, un affair, és el moment en què a ell se li pot veure a la cara que està enamorat. La pregunta: quan te n'adones que ho estàs? En la tragèdia o al riure? Si fos en la tragèdia algunes parelles no ho sabrien mai, no? Uhmmm, let's thing about it.
Us la recomano. La noia és la dolentotat psicòpata de Luther. Està estupenda, i ell és el policia de The Wire, actor molt gran però amb poca presència. Sort de HBO i Showtime, que sino...

Dear Pol

El karma m'ha retornat això avui:

• Carta a un lector #

Fa anys vaig descobrir aquest blog, i potser des dels darrers dos, qui sap si una mica menys, el segueixo gairebé com si d'una droga es tractés. És la píldora per anar al llit; l'etnreteniment que no et desvetlla però t'obre horitzons, és la columna d'opinió d'algú que veu el món amb els mateixos ulls que jo, un món ple de tecnologia per tot arreu, amb batalles d'empreses i un munt de talent per descobrir. Sovint l'autor cita els seus referents de publicacions en anglès, jo potser no el cito, però és el meu Hooli-gurú, per dir-ho d'alguna manera (amb el meu criteri sempre present, of course). Així doncs, molt i molt content de que haver escrit el que pensava d'un projecte hagi provocat aquest efecte i generat aquesta recompensa. El món físic és digital moltes vegades; allò de que jo tinc una idea i tu en tens una altra, si ens les expliquem, ara els dos tenim dues idees; doncs en aquest cas si jo faig content a algú, jo també estic content.

Seguirem amb el patrocini dels qui conformen el Zeitgeist.