L'Ingrid, un dia del segle passat, EQlògic

-Veus aquell noi que m'està mirant? Que està mirant com m'intentes fer un petó i no paro d'esquivar-te?
-És el teu novio?
-No, però no tinc clar si ha deixat mai de ser-ho. Així que prou.

Llavors va ser quan vaig baixar a la pista de ball, ens vam abraçar, I vam ballar junts Boig per tu. I per coses així les línies són lo fines que són. I per això vam trigar més de 10 anys en separar definitivament els nostres camins. Sort que no et costa tan com a mi (o com a la meva ment).

Va ser potser un dels primers moments on vaig arribar molt i molt avall i immediatament després vam connectar a un nivell al que moltes parelles no connecten mai; i que potser ni tu ni jo tornem a connectar mai així amb ningú.

Quina llàstima, no?

Vaig veure The Visitor l'altre dia. Una pel·lícula que segurament quan encara no havia madurat una mica no hauria suportat. I em va encantar, i em va recordar que aquesta connexió sempre pot aparèixer; igual que infinits monos poden escriure la millor obra de la literatura. O no. O mai.