Disfrutant

Amb Lou Grant.

La mia vita sei tu

No sé perquè però hi penso cada cop més sovint. Ho imaginava però ara ho començo a veure, que a part dels avis, comencen a faltar pares i mares. Vaig fer un post parlant d'en Manel Cuyàs i, casualment, ahir, mirant aniversaris i Instagrams oberts, m'assabento de que un ex-sogre que vaig tenir ens va deixar el 2017! Amb 57 anys.

Anys enrere hi havia donat voltes a, si faltava el meu pare o la meva mare, a qui avisaria, quan enrere aniria, a qui li hauria de dir per assegurar que hi hagués el màxim de difusió, etc. A qui em sabria greu oblidar-me.

Avui és l'aniversari de la mort de la iaia Maruja, a la que vaig veure ja tapada amb el llençol a l'hospital però a l'enterrament que no vaig poder anar per la benvinguda a la feina, justament l'únic dia que no podia faltar per ser el de confirmació de que s'acceptava la plaça guanyada, inici de l'escola, etc. No m'ho retrec, però fa 10 anys ja i encara no he anat al cementiri a presentar-li els meus respectes, com ella es mereixia per quan m'arribava a estimar i per ser tot bondat.

L'abuelito m'ho deia, que se'on feia creus del que arribava a estimar-se els seus nets, com si de fills es tractés. Jo, que no sóc ni crec que acabi essent pare, ho redueixo tot a l'oxitocina. Segreguem oxitocina quan ens ve a rebre la nostra mascota?

Ara, la Grigri, té dos nens, i el més gran, precisament, es diu Òscar; com el meu germà, com el seu pare. Si no ho recordo malament, el dia que la iaia Mercè em va explicar lo de l'Òscar jo debia tenir 10 o 12 anys i em va "impactar" quan, cap als 12 o 13, vaig saber que el pare de la Grigri es deia Òscar també.

L'amiga de la Marta de Milan, de qui no recordo el nom ara, es desfeia quan em va sentir que li dic "vida" o "vida meva". (amb ritme) La mia vita (vibrato), sei tu.

PD: En Rugge va batejar l'Ingrid com Grigri i d'aquí l'etiqueta.

UPDATE

M'oblidava de la mare d'en Tripi, del pare d'en Chus i del de l'Hereza i d'en Sorrosal.

Un no creient que busca un creient que ja no hi és

Passant prop de Montserrat, de nit, per la Rider del 2019, alguna cosa vaig notar, o voler notar, no ho sé. De fa un temps ja, quan entrem amb la Marta en una església que vol visitar, m'assec als darrers bancs i penso en la iaia. Em pregunto si sense ser creient allà ens trobarem o em veurà millor si és que corre per llocs així... És curiós que sent ateu em trobi que la meva ment cerca un lloc així, un punt heteri de trobada. Com que no sé si ens veiem o no, ho segueixo fent. Espero que estiguin junts ella i l'avi.

Por qué no es malo que algunas amistades mueran

Auda Abu Tayi

-Yo soy un río para mi pueblo.

Coneixement que ocupa però que tampoc molesta, by Alvy de Microsiervos

• 29 cosas raras que aprendí en 2021 #