Recordant la pel·lícula de Hook (una meravella, abans, ara i sempre, amb una Julia Roberts moníníníníníssima) hi he caigut. Peter Pan (que no recordo com es deia a la pel·lícula, però bé, Robin Williams) cercava, amb l'ajuda de la Campanilla, un record feliç que el permetés volar. Peter Pan, rumiant rumiant, explicant la seva vida i les seves vivències recorda el naixement del seu primer fill. Heme aquí el seu record feliç: Volia ser pare !
A volar !!! (Song: Gipsy Kings - Volaré)
No, en Peter Pan no és l'única persona feliç de ser pare, ni a qui li impacta molt fort la idea (això sí, és l'únic que vola).
A Friends, el nostre amic Ross Geller ha de ser pare també, amb l'ajuda d'una sempre esplèndida Rachel Green (la Jennifer Aniston de tota la vida). S'acosta el dia en què la Rachel donarà a llum i ... en Ross no deixa de repetir "Voy a tener un hijo, voy a tener un hijo, etc." fins que, com la discpiplina del tàntric ens pot ajudar a fer (atenció a "Afers Exteriors - La Índia), processem aquest concepte i això fa que arribi el següent. Li va passar a en Ross, arribant a dir: Voy a ser padre.
Tocat i enfonsat !
I perquè us explico tot això ? Doncs perquè, fa un parell de dies, mirant la quantitat de parides i capricis que tinc a l'estudi acumulats vaig veure el meu teclat (un teclat elèctric "de veritat", un tant pro, que fa més de 10 anys vaig adquirir al mòdic preu de tots els meus estalvis). Estava tot moix, a la part més elevada de les estanteries, just a sota de la bomba de calor, passant (o plorant) les hores, els dies, els mesos, els anys, ...
En un atac de cracionisme (em refereixo a ganes de crear, no que sigui Déu) em vaig decidir a muntar-lo on li toca estar; a sobre el seu suport i conectat a la corrent per a deixar-me tocar-lo quan ho necessiti (o quan em piqui).
Sonava, i sona com sempre (és elèctric, què vols), encara que carraspeja una mica l'altaveu d la dreta ...
No em vaig entretenir a tocar res en concret (Vals del Chocolate potser ? creuant una miqueta les mans potser també ?).
De sobte, no sé perquè, em va venir un tum tum de lluny al cap, recordava quelcom, però no dil·lucidava el què ...
Un parell d'hores després, havent fet de tot menys tocar-lo; NFSU2, YouTube, Bloglines, desitjar que moris un dia d'aquests ... m'encamino al llit.
Merda, una altra vegada m'he oblidat El joven César a l'estudi ... bé, sempre em queda el Muy Interesante (no, res de Siempre quedará el amor). Llegeixo, aprenc, absorveixo, processo, ... llenço el xiclet, inhalo una mica de Symbicort Forte (catalogat com Polvo para inhalación) i tanco la llum per encaminar-me a un món que, majoritàriament, controlo jo; el dels meus somnis, tot i que últimament està obrant a la seva voluntat, que suposu és el meu subconscient ... merda !.
Recordo, fa uns 12 anys (us podria dir els anys exactes, però el pare dorm ja), vaig escoltar un piano. Era Eurodisney, hi anava l'any d'obertura amb els pares. El món de Disney, on els somnis es fan realitat (eis, és sols per a nens !), amb en Mickey, la Sirenita, l'Aladdin (una atracció horrible, per cert), Peter Pan (sí, esclar), etc.
El piano sonava en un restaruant (self-service) de Main Street (Main=principal, a l'avinguda principal del parc) i estava allà, d'hornament, per a què qualsevol que passés el podés tocar. Un noi, de 3 o 4 anys més que jo, tocava Para Elisa (sí home sí, de Beethoven) i, pim pam pum, en un plis plas, am una destresa als dits que fascinava ens va deixar a mi i als pares embadalits ...
Aquell dia vaig decidir que volia aprendre a tocar el piano.
5 o 6 anys més tard hi vaig tornar. Tocava Para Elisa del dret i del revés, sense partitura, amb els ulls tancats, ... La cucaracha, la Coca-Cola, la Marcha Turca (de Mozart) i el Vals del Chocolate a una velocitat que resultava inaudible.
Vaig trobar el piano, que després de 5 anys ... el nom de "piano" passava a ser un terme "meritori" solament. Pim pam pum, toco el que se'm va acudir (sense públic, sols els pares, que m'havien sentit, poc, però sentit a casa). Perquè ? perquè no vaig sentir el mateix que aquell dia ? Esclar ... era jo qui escoltava, i aquell dia era jo qui tocava ...
La pròxima vegada ho faré, però procuraré que hi hagi un mosso o una mossa, prou petit per embadalir-se amb quatre notes massa assajades i memoritzades, i que el faci despertar i dir: Jo també vull aprendre a tocar el piano !
No podré competir amb la PSP, la GC, la PS2, la XBOX, la GBoy, l'ordinador, ... però sóc un utòpic, i per això ens entenem (no, amb tu no, tu no m'entens).
Segueixo tenint ganes de posar-m'hi un altre cop. Vull aprendre a tocar, no fer servir la meva memòria titànica per aprendre'm tots els moviments sense entendre el que faig (això sona japonès ..., o no ?).
Setmana de GPI que s'acosta, notes de DSI que cauran demà, descobrint massa tard qui no val un duro per a treballar a la uni i pensant en pollastres desplomats tot el dia.
Us deitjo bona nit !
P.D.: No pot ser que degui 2 mails, 3 o 4 converses i un detall i que després foti posts que desanimen a qualsevol a llegir-los. Si heu arribat fins aqui ... ho sento !
