Kabum

Una vegada més, ens plantem als canvi d'any i de personal, després de dues setmanes de convivència amb els qui vénen i els qui marxen.

Com sempre, tot a última hora, a marxes forçades, sense planificació, amb un munt de serrells que 11mesos abans ja havia avisat...

Avui he relliscat, definitivament.

Amb la poca vista que he tingut avui no aniré enlloc i tinc seriosos dubtes de si en una situació idèntica si la veuria venir de nou.

He fet "enfadar" a l'hora que he sigut reclam, que tingut poder de convocatòria. Ha estat una moneda que ha quedat dempeus i on valien ambdues cares a la vegada.

Mai havia sentit la recança d'avui ni la necessitat de parlar com ho he fet.

No ho tenia estructurat, m'he deixat coses i d'altres no les he expressat com volia.

M'he perdut cares.

Però havia de parlar.

I he parlat, bàsicament, d'una derrota, una altra, de les mans i mànigues que hem de fer des dels baixos fons, sense recursos, amb intenció inesforç, per donar un cop de mà a tots aquests nous que NO es queden.

En acabar m'ha vingut en Moreno i em diu: me ha tocado cuando has dicho "nadie se queda y NADIE VUELVE".

Doncs això, jefes, això.

Aquest cementiri, la institució, ha deixat de ser-ho.

Però no hi ha manera d'enfonsar-la, per més que "ho intentem", i els qui ens "la lien", no tenen conseqüències i, a vegades, tenen premis i tot.

Estic trist i alhora amoïnat. Ve la muntanya russa, el tram final, o vaig perdut.

No em costa gens donar una disculpa, però no vull fer sentir malament, això sí que no...

A veure com dormim i com ho vivim demà.

En K-amacho té raó, sí. Per desgràcia la intenció era totalment diferent, volia parlar de tu a tu, sense els embits ni les mirades d'altres esferes.