dissabte, 28 de gener del 2023

Kabum

Una vegada més, ens plantem als canvi d'any i de personal, després de dues setmanes de convivència amb els qui vénen i els qui marxen.

Com sempre, tot a última hora, a marxes forçades, sense planificació, amb un munt de serrells que 11 mesos abans ja havia avisat...
Avui he relliscat, definitivament.
Amb la poca vista que he tingut avui no aniré enlloc i tinc seriosos dubtes de si en una situació idèntica si la veuria venir de nou.
He fet "enfadar" a l'hora que he sigut reclam, que tingut poder de convocatòria. Ha estat una moneda que ha quedat dempeus i on valien ambdues cares a la vegada.
Mai havia sentit la recança d'avui ni la necessitat de parlar com ho he fet.
No ho tenia estructurat, m'he deixat coses i d'altres no les he expressat com volia.
M'he perdut cares.
Però havia de parlar.
I he parlat, bàsicament, d'una derrota, una altra, de les mans i mànigues que hem de fer des dels baixos fons, sense recursos, amb intenció inesforç, per donar un cop de mà a tots aquests nous que NO es queden.
En acabar m'ha vingut en Moreno i em diu: me ha tocado cuando has dicho "nadie se queda y NADIE VUELVE".
Doncs això, jefes, això.
Aquest cementiri, la institució, ha deixat de ser-ho.
Però no hi ha manera d'enfonsar-la, per més que "ho intentem", i els qui ens "la lien", no tenen conseqüències i, a vegades, tenen premis i tot.
Estic trist i alhora amoïnat. Ve la muntanya russa, el tram final, o vaig perdut.
No em costa gens donar una disculpa, però no vull fer sentir malament, això sí que no...
A veure com dormim i com ho vivim demà.
En K-amacho té raó, sí. Per desgràcia la intenció era totalment diferent, volia parlar de tu a tu, sense els embits ni les mirades d'altres esferes.

dijous, 13 d’octubre del 2022

Gaudint

Amb Lou Grant.

dilluns, 26 de setembre del 2022

La mia vita sei tu

No sé perquè però hi penso cada cop més sovint. Ho imaginava però ara ho començo a veure, que a part dels avis, comencen a faltar pares i mares. Vaig fer un post parlant d'en Manel Cuyàs i, casualment, ahir, mirant aniversaris i Instagrams oberts, m'assabento de que un ex-sogre que vaig tenir ens va deixar el 2017! Amb 57 anys.

Anys enrere hi havia donat voltes a, si faltava el meu pare o la meva mare, a qui avisaria, quan enrere aniria, a qui li hauria de dir per assegurar que hi hagués el màxim de difusió, etc. A qui em sabria greu oblidar-me.

Avui és l'aniversari de la mort de la iaia Maruja, a la que vaig veure ja tapada amb el llençol a l'hospital però a l'enterrament que no vaig poder anar per la benvinguda a la feina, justament l'únic dia que no podia faltar per ser el de confirmació de que s'acceptava la plaça guanyada, inici de l'escola, etc. No m'ho retrec, però fa 10 anys ja i encara no he anat al cementiri a presentar-li els meus respectes, com ella es mereixia per quan m'arribava a estimar i per ser tot bondat.

L'abuelito m'ho deia, que se'on feia creus del que arribava a estimar-se els seus nets, com si de fills es tractés. Jo, que no sóc ni crec que acabi essent pare, ho redueixo tot a l'oxitocina. Segreguem oxitocina quan ens ve a rebre la nostra mascota?

Ara, la Grigri, té dos nens, i el més gran, precisament, es diu Òscar; com el meu germà, com el seu pare. Si no ho recordo malament, el dia que la iaia Mercè em va explicar lo de l'Òscar jo debia tenir 10 o 12 anys i em va "impactar" quan, cap als 12 o 13, vaig saber que el pare de la Grigri es deia Òscar també.

L'amiga de la Marta de Milan, de qui no recordo el nom ara, es desfeia quan em va sentir que li dic "vida" o "vida meva". (amb ritme) La mia vita (vibrato), sei tu.

PD: En Rugge va batejar l'Ingrid com Grigri i d'aquí l'etiqueta.


UPDATE

M'oblidava de la mare d'en Tripi, del pare d'en Chus i del de l'Hereza i d'en Sorrosal.




dijous, 28 de juliol del 2022

Un no creient que busca un creient que ja no hi és

Passant prop de Montserrat, de nit, per la Rider del 2019, alguna cosa vaig notar, o voler notar, no ho sé. De fa un temps ja, quan entrem amb la Marta en una església que vol visitar, m'assec als darrers bancs i penso en la iaia. Em pregunto si sense ser creient allà ens trobarem o em veurà millor si és que corre per llocs així... És curiós que sent ateu em trobi que la meva ment cerca un lloc així, un punt heteri de trobada. Com que no sé si ens veiem o no, ho segueixo fent. Espero que estiguin junts ella i l'avi.

dimecres, 13 d’abril del 2022

Auda Abu Tayi

-Yo soy un río para mi pueblo.

diumenge, 30 de gener del 2022

dimarts, 14 de desembre del 2021

Ghostin'

Escoltant a The Weeknd - Save Your Tears, hi ha un moment en què parlar del mal que fa fent el que li han fet ja a ell, i llavors he fet clic: ghosting. Com me'n van fer i com n'he fet... maleïdes xarxes socials i aplicacions de missatgeria instantània...

dissabte, 30 d’octubre del 2021

Las lentejas, te las tomas y te acuerdas

divendres, 6 d’agost del 2021

Dad's trying to understand


 

 

dimecres, 28 d’abril del 2021

dimarts, 23 de març del 2021

Music sounds better with you, baby

Cita: Otros muchos me han mostrado también que las únicas barreras están en nuestra mente. at El Sentido de la Vida
Màxima: Dentro de 20 años no te arrepentirás de lo que hiciste, sino de lo que no te atreviste a hacer by Mark Twain