I potser he vist el que havia de veure, i potser l'equació no tenia solució perquè les matrius no creuaven per enlloc. Moix, tranquil i reconfortat; per estimar, i sobretot per haver estimat. Per la pau. Ja somio en marxar d'aquí, anar a cop de gas una mica més lluny que cada dia i veure el sol que entra pels finestrals i que sols em taparan les muntanyes. Ja m'hi veig, i aquest és el primer pas: veure-s'hi.
I el meu pecat, la meva maleïda petrum, és sempre la mateixa, i la poso davant del peu amb orgull perquè és l'altra cara de l'honestedat: ser un llibre obert.
Els darreres dos dies m'he enganxat a una cançó que, qui sap, potser era premonitòria:
I kill per deixar que del que no emani llum, no brilli més i es pugui perdre de vista per així veure el que sí que brilla amb llum pròpia.
Aquest és el post que m'agrada més de tots els que he llegit. També és cert que m'emociona tant que no puc acabar de llegir-lo sense que em caiguin les llàgrimes. Per més cops que ho he intentat, no ho he pogut evitar. Em passa igual amb una de les àries de La Traviata i amb una altra de Madama Butterfly. Crec que si algun dia em deixa de passar, aleshores sabré que estic morta.
ResponElimina