I potser he vist el que havia de veure, i potser l'equació no tenia solució perquè les matrius no creuaven per enlloc. Moix, tranquil i reconfortat; per estimar, i sobretot per haver estimat. Per la pau. Ja somio en marxar d'aquí, anar a cop de gas una mica més lluny que cada dia i veure el sol que entra pels finestrals i que sols em taparan les muntanyes. Ja m'hi veig, i aquest és el primer pas: veure-s'hi.
I el meu pecat, la meva maleïda petrum, és sempre la mateixa, i la poso davant del peu amb orgull perquè és l'altra cara de l'honestedat: ser un llibre obert.
Els darreres dos dies m'he enganxat a una cançó que, qui sap, potser era premonitòria:
I kill per deixar que del que no emani llum, no brilli més i es pugui perdre de vista per així veure el que sí que brilla amb llum pròpia.
