dilluns, 28 de novembre del 2005

Peter Pan

Recordant la pel·lícula de Hook (una meravella, abans, ara i sempre, amb una Julia Roberts moníníníníníssima) hi he caigut. Peter Pan (que no recordo com es deia a la pel·lícula, però bé, Robin Williams) cercava, amb l'ajuda de la Campanilla, un record feliç que el permetés volar. Peter Pan, rumiant rumiant, explicant la seva vida i les seves vivències recorda el naixement del seu primer fill. Heme aquí el seu record feliç: Volia ser pare !
A volar !!! (Song: Gipsy Kings - Volaré)
No, en Peter Pan no és l'única persona feliç de ser pare, ni a qui li impacta molt fort la idea (això sí, és l'únic que vola).
A Friends, el nostre amic Ross Geller ha de ser pare també, amb l'ajuda d'una sempre esplèndida Rachel Green (la Jennifer Aniston de tota la vida). S'acosta el dia en què la Rachel donarà a llum i ... en Ross no deixa de repetir "Voy a tener un hijo, voy a tener un hijo, etc." fins que, com la discpiplina del tàntric ens pot ajudar a fer (atenció a "Afers Exteriors - La Índia), processem aquest concepte i això fa que arribi el següent. Li va passar a en Ross, arribant a dir: Voy a ser padre.
Tocat i enfonsat !
I perquè us explico tot això ? Doncs perquè, fa un parell de dies, mirant la quantitat de parides i capricis que tinc a l'estudi acumulats vaig veure el meu teclat (un teclat elèctric "de veritat", un tant pro, que fa més de 10 anys vaig adquirir al mòdic preu de tots els meus estalvis). Estava tot moix, a la part més elevada de les estanteries, just a sota de la bomba de calor, passant (o plorant) les hores, els dies, els mesos, els anys, ...
En un atac de cracionisme (em refereixo a ganes de crear, no que sigui Déu) em vaig decidir a muntar-lo on li toca estar; a sobre el seu suport i conectat a la corrent per a deixar-me tocar-lo quan ho necessiti (o quan em piqui).
Sonava, i sona com sempre (és elèctric, què vols), encara que carraspeja una mica l'altaveu d la dreta ...
No em vaig entretenir a tocar res en concret (Vals del Chocolate potser ? creuant una miqueta les mans potser també ?).
De sobte, no sé perquè, em va venir un tum tum de lluny al cap, recordava quelcom, però no dil·lucidava el què ...
Un parell d'hores després, havent fet de tot menys tocar-lo; NFSU2, YouTube, Bloglines, desitjar que moris un dia d'aquests ... m'encamino al llit.
Merda, una altra vegada m'he oblidat El joven César a l'estudi ... bé, sempre em queda el Muy Interesante (no, res de Siempre quedará el amor). Llegeixo, aprenc, absorveixo, processo, ... llenço el xiclet, inhalo una mica de Symbicort Forte (catalogat com Polvo para inhalación) i tanco la llum per encaminar-me a un món que, majoritàriament, controlo jo; el dels meus somnis, tot i que últimament està obrant a la seva voluntat, que suposu és el meu subconscient ... merda !.
Recordo, fa uns 12 anys (us podria dir els anys exactes, però el pare dorm ja), vaig escoltar un piano. Era Eurodisney, hi anava l'any d'obertura amb els pares. El món de Disney, on els somnis es fan realitat (eis, és sols per a nens !), amb en Mickey, la Sirenita, l'Aladdin (una atracció horrible, per cert), Peter Pan (sí, esclar), etc.
El piano sonava en un restaruant (self-service) de Main Street (Main=principal, a l'avinguda principal del parc) i estava allà, d'hornament, per a què qualsevol que passés el podés tocar. Un noi, de 3 o 4 anys més que jo, tocava Para Elisa (sí home sí, de Beethoven) i, pim pam pum, en un plis plas, am una destresa als dits que fascinava ens va deixar a mi i als pares embadalits ...
Aquell dia vaig decidir que volia aprendre a tocar el piano.
5 o 6 anys més tard hi vaig tornar. Tocava Para Elisa del dret i del revés, sense partitura, amb els ulls tancats, ... La cucaracha, la Coca-Cola, la Marcha Turca (de Mozart) i el Vals del Chocolate a una velocitat que resultava inaudible.
Vaig trobar el piano, que després de 5 anys ... el nom de "piano" passava a ser un terme "meritori" solament. Pim pam pum, toco el que se'm va acudir (sense públic, sols els pares, que m'havien sentit, poc, però sentit a casa). Perquè ? perquè no vaig sentir el mateix que aquell dia ? Esclar ... era jo qui escoltava, i aquell dia era jo qui tocava ...
La pròxima vegada ho faré, però procuraré que hi hagi un mosso o una mossa, prou petit per embadalir-se amb quatre notes massa assajades i memoritzades, i que el faci despertar i dir: Jo també vull aprendre a tocar el piano !
No podré competir amb la PSP, la GC, la PS2, la XBOX, la GBoy, l'ordinador, ... però sóc un utòpic, i per això ens entenem (no, amb tu no, tu no m'entens).
Segueixo tenint ganes de posar-m'hi un altre cop. Vull aprendre a tocar, no fer servir la meva memòria titànica per aprendre'm tots els moviments sense entendre el que faig (això sona japonès ..., o no ?).
Setmana de GPI que s'acosta, notes de DSI que cauran demà, descobrint massa tard qui no val un duro per a treballar a la uni i pensant en pollastres desplomats tot el dia.
Us deitjo bona nit !

P.D.: No pot ser que degui 2 mails, 3 o 4 converses i un detall i que després foti posts que desanimen a qualsevol a llegir-los. Si heu arribat fins aqui ... ho sento !

diumenge, 27 de novembre del 2005

Fan falta molts mesos ...

... per a poder celebrar un any !
Avui celebrem (de moment en xavier i jo) el primer any de vida d'aquest meravellós blog.

primer_año


Encara ara recordo què em va dur a iniciar aquesta "andadura".
Per cert ! La perla d'avui: Llavaneres 2005.
Com l'any passat, hi ha hagut cursa ! 2ons !

dimarts, 22 de novembre del 2005

Última hora

Gengis Kan fa 1 setmana i mitja que es va enllestir. Les cites cauran en breu.
Nou llibre: El Joven César, que com us podeu imaginar, parla del gran dictador romà (bàsicament són les seves memòries). De moment està molt interessant, i això que sols reflexiona (notem que no té més de 15 anys en les pàgines en les que em trobo).
Exàmens, seguint la tònica … Presentacions, potser també (tot és qüestió de prioritats).
Preparant el gran event d’aquestes festes nadalenques, programant un sopar amb els més íntims aquest Dijous, informant-me sobre la OCU per aquest Divendres i mantenint i col·laborant en un nou blog !!
Pel MeSseNger ja us en donaré la direcció ;).

dissabte, 12 de novembre del 2005

Uoooo !!!

Doncs supero més del triple del positiu permès per a conduïr, torno del Clap, he passat per l'Innobar, i ...
Començant tot moix pq fins a les 12.00h tenia temps per a entregar un comentari i un resum sobre una conferència he aconseguit despertar.
Gràcies al sou que he obtingut avui he decidit tirar per la borda tot el que tenia com a principi: 4 o 5 xupitos (diria q n'eren 4, 2 de tequila i 2 d'Orujo) 2 cerveses (havia de provar la de Desperados, consell de la Berta) i de cap al Clap per fer un cubata amb en Rugge de Bailey's amb Melody (ell no s'ho agafa això ni de conya; gràcies Marçal). Després de trobar-me amb: La meva qsineta i en Jack (i parlar llarga i distesament en anglès i am la torta am la música a tope ... ), durant la conversa m'ha semblat veure al Sr. Ferran i a la Sara Rancaño !!!! Bé, després de parlar amb en Jack sols he pogut retrobar a en Ferran ... d p.mare. Amb la Rancaño sols eh aconseguit donar una volta pel Clap i no l'he trobada ... mrda ... tb hem vist an Gerard P., a en Mr. Brown, al Sr. Albar, a en Pinyu, a en Curnet, al Sr. Chaves, ... tothom !!!!
Ho sento, potser hi ha un munt de faltes i la redacció no s mol lògica però .. no hi puc fer més ... GriGri, cuando lo necesites me llamas, no antes.
Per cert ! de tornada, am la Berta, la Laura i en Rugge ... m'han fet un regal (en Rugge, vaja): Superventas 2001 CD Dance !!!! ostia .. i va i em posa la de One More Time ... no és la millor versió però en aquest estat en el que estic això no compta ... GENIAL ! i després una mica de Gigi, una mica de Naive, una mica de Summer Project, ... una mica de TOT !
Com que el tinc he aprofitat per posar-me el CD ara al Winamp i estic disfrutant de la sessió.
Tots sabem que demà repetirem !!! o no ...
Bona nit a tots els que em llegiu (tots) i moriu-vos als que us ho mereixeu (q sou més d'1).

P.D.: De veritat que no m'aguanto ...

diumenge, 6 de novembre del 2005

Alto Riesgo

Les cites promeses indefinidament postposades del llibre Alto Riesgo de Ken Follet:

-Como tú misma dijiste, esta es la hora de la verdad. [...] Tenemos que echar toda la carne en el asador, porqué no habrá segunda oportunidad.


-Dime algo -murmuró Flick [és la protagonista] con voz perezosa y sensual.
-¿Qué?
-Cualguiqer cosa. Apenas te conozco.
¿Qué era aquello? Nunca había estadoc on una chica que se comportara de aquel modo. Había entrado en su habitación en plena noche, se había acostado en su cama, aunque sin quitarse nada, y se había puesto a hacerle preguntas.
-¿Para eso has venido? -le preguntó Paul sin dejar de mirarla-. ¿Para interrogarme?
Ella rió con suavidad.
-No te preocupes, quiero hacer el amor contigo, pero sin prisas. Háblame de tu primera novia.
Paul le acarició el rostro con la punta de los dedos, siguiendo la curva de su barbilla. no sabía qué pretendía, ni adónde quería ir a parar. Había conseguido desoncertarlo.
-¿Podemos tocarnos mientras hablamos?
-Sí.
Paul la besó en la boa.
-¿Y besarnos?
-También.
-Entonces, creo que deberíamos hablar un rato, digamos duranto uno o dos años.


Paul la contempló [...]. Se sentía el hombre más afortunado del mundo. Le habría gustado que aquello no acabara nunca, que no amaneciera, que no hubiera mañana, [...]
En esta vida, se dijo, no había nada com el amor.

[...] lo primero que pensó Flick fue: Y ahora, ¿qué voy a decirle a Michael?
No estaba triste. Estaba llena de amor y deseo por Paul. En poco tiempo había llegado a sentirse más unida a él de lo que nunca lo estuvo a Michael.


-No tiene importancia -dijo Flick-. Cuando la gente es demasiado correcta, suele significar que no les importas. Un poco de torpeza resulta más sincera.


-¡No pueden ser tan idiotas!
-Maude lo es con ganas.
-Per Diana parecía más sensata...
-Diana está enamorada -Dijo Flick-. Imagino que haría cualquier cosa que le pidiera Maude.


Las palabras "Te quiero" acudieron a sus labios, pero Dieter dudó, reacio como siempre a pronunciarlas;


P.D.: Ha plogut molt des del dia que vaig llegir aquest llibre i vaig anotar aquestes cites com a genials.

Music sounds better with you, baby

Cita: Otros muchos me han mostrado también que las únicas barreras están en nuestra mente. at El Sentido de la Vida
Màxima: Dentro de 20 años no te arrepentirás de lo que hiciste, sino de lo que no te atreviste a hacer by Mark Twain